dissabte, 5 de maig del 2018

Olivier Py estrena a La Monnaie/De Munt de Brussel·les un desigual 'Lohengrin' ubicat a l'Alemanya de postguerra


El passat setembre La Monnaie/De Munt a Brussel·les va tornar a obrir les portes després d’unes necessàries obres de renovació que, com sol passar en tants teatres, es van allargar força més del previst, obligant a ajornar produccions anunciades, com la de Lohengrin a càrrec d’Olivier Py, per fi estrenada. El director francès surt abans de cada representació per exposar el seu propòsit, certament ambiciós, a l’abordar aquest títol de Wagner: en el romanticisme alemany, hi ha el germen del nacionalsocialisme? La forma confusa com Py intenta respondre a aquesta pregunta justifica el fet de sortir cada dia.


El decorador i figurinista habitual de Py, Pierre-André Weitz, ens situa a Alemanya any zero, en un decorat giratori que té com a element principal un teatre destruït just després de la Segona Guerra Mundial (tot i que les referències temporals són obliqües), amb el cor situat en les llotges atrotinades i els protagonistes sorgint de sota l’escenari. Lohengrin és la història d’una utopia fracassada, però el seu triomf no hagués dut també a la catàstrofe? En un singular exercici sincrònic, Py ens mostra al mateix temps l’origen i les conseqüències d’aquesta utopia que vol aconseguir l’alliberament a través de l’art que encarna el protagonista i que té la seva plasmació en tots els grans referents de la cultura alemanya de la primera meitat del segle XIX (de Goethe a Beethoven, de Grimm a Novalis), símbols de la més alta cultura que no deixen d’estar també en el substrat d’un poble que caurà en la barbàrie criminal, exposats en una galeria en la primera escena de l’acte tercer. Py no obvia l’enfrontament entre paganisme i cristianisme, però no acaba de quedar clar si el fracàs de Lohengrin, incomprès pel poble que encarna Elsa, que anhela i dubta al mateix temps, deixa pas a les forces obscures de l’antic ordre que representa Ortrud, la qual, a més, no apareix gens triomfadora al final. L’actual director del Festival d’Avinyó vol explicar massa elements contradictoris perquè, en la conclusió, qui torna amb la marxa de Lohengrin és Gottfried, el germà d’Elsa, però mort, tot i haver passat tota la funció corrent amunt i avall.


Amb un director de la vàlua de Py, és evident que hi ha escenes de gran teatre (tampoc falta l’habitual presència d’un jove fornit de bon veure) i també imatges curioses: les dones traginant runa, el duel entre Lohengrin i Telramund convertit en una partida d’escacs, l’ombra gegantina del protagonista mentre prova un munt de corones de cartró durant “In fernem Land”. L’ambició de Py, en resum, no es tradueix ni en una coherència dramàtica suficient ni en un esclariment de les intencions explicitades. Com a radiografia de les arrels socials i culturals del nazisme, la pel·lícula Das weisse Band de Michael Haneke em sembla un testimoni molt més lúcid i inquietant.


El segon repartiment aplegat per La Monnaie va estar presidit per la homogeneïtat i la correcció, sense grans sorpreses ni grans daltabaixos. Bryan Register va ser un Lohengrin de veu clara, entre blanquinosa i afalsetada en els pianíssims de la seva entrada. Malgrat certs sons trèmuls al duo amb Elsa, el tenor nord-americà va desplegar un fraseig aplicat i suficient fermesa en els moments culminants. Meagan Miller va ser una Elsa de mitjans robustos, potser sense la dolçor i la llum òptimes, però també amb una bona línia. Telramund i Ortrud van ser uns dolents de manual, ell, Thomas Jesatko, més tosc que no pas noble, ella, Sabine Hogrefe, estrident i viperina. Gabor Bretz va ser un rei Heinrich estentori, massa i tot, i el veterà Werner van Mechelen un ferm Herald que va tenir al seu càrrec escriure sobre un teló els foscos versos d’un poema de Celan sobre Alemanya, en plena sintonia amb el to negre del muntatge.


L’element més destacat de la representació va ser la direcció musical d’Alain Altinoglu. El titular de La Monnaie han aconseguit enlairar el nivell d’una orquestra que havia quedat a la deriva després de la marxa de Kazushi Ono. El músic francès va oferir una lectura de màxima eficàcia teatral, construint amb la tensió precisa els grans números de conjunt, com el final de l’acte segon (un d’aquells passatges que em fan lamentar que Wagner no continués amb aquest estil amb un parell de títols més abans de fer el salt al Ring). Tot el discurs va fluir sense entrebancs, gràcies també a les notables intervencions del cor que dirigeix Martino Faggiani. 

Representació vista el 27 d’abril.
Fotos: Baus (corresponen al primer repartiment).
      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.