Entrades
L’Òpera de Colònia continua exiliada a
l’Staatenhaus, una nau firal a la riba del Rin oposada a la imponent catedral,
mentre les obres de renovació de la seva seu s’allarguen i encareixen (no és
cap consol comprovar com les obres públiques a Alemanya fan tanta figa com a les
nostres latituds). Va ser en aquest marc en principi poc propici on la
companyia va presentar un nou muntatge de Mosè
in Egitto de Rossini, un dels fruits més originals (no ho són tots?) de
l’etapa del Cigne de Pesaro a Nàpols.
En aquesta coproducció amb el Festival de
Bregenz, on es va presentar l’any passat, la directora d’escena Lotte de Beer
(responsable del recent Trittico a
Munic) ha confiat, de fet, tot el protagonisme al conjunt teatral holandès
Hotel Modern. Amb un enginyós joc de projeccions, maquetes i ninots minúsculs
fets amb els materials més variats, la companyia aconsegueix mostrar amb una
inventiva desbordant els elements meravellosos que formen part de la trama
d’aquesta azione tragico-sacra
bíblica. Però la seva intervenció no es limita a recrear les plagues o la
separació de les aigües del mar Roig, també intenten delimitar els moviments de
solistes i cor, creant quadres plàstics més o menys atractius, tot i que els
cantants a vegades es resisteixen o trenquen la posició que els imposen. No és
aquesta una prova del lliure albir dels humans davant els designis divins? Un
cop els jueus creuen a l’altra banda del mar i els egipcis moren ofegats, els
tres membres d’Hotel Modern queden sols, mig sorpresos per la intrusió del públic,
enmig de l’escenari terrós dissenyat per Christof Hetzer que, junt amb el seu
propi vestuari, crea un estilitzat món faraònic. Una proposta tan original com
ben resolta.
La lectura musical de David Parry va tenir
l’inconvenient de tenir l’orquestra situada en un lateral, mig amagada del
públic, i la perspectiva acústica, que la sonorització no va resoldre, era una
mica estranya. El director britànic va pecar per moments de sorollós, però
també és cert que va prestar prou atenció a les múltiples belleses d’aquesta
partitura fascinant. Tot i algun agut al límit (el cansament de la darrera
funció de la sèrie?), Ante Jerkunica va ser un Mosè carismàtic, de veu càlida,
fraseig acurat i agilitats suficients. Llàstima que l’obra no li doni encara
més oportunitats de lluïment, però va arrencar la cèlebre Preghiera de forma emotiva. El seu antagonista va ser Joshua Bloom,
Faraone histriònic de cant tosc, tot i que no es pot negar que va posar tota la
carn a la graella.
Mariangela Sicilia va ser una Elciade de timbre brillant i
cant expressiu, però com la majoria de membres del repartiment (segurament
Parry va ser força permissiu), va abusar un xic massa dels aguts demostratius i
dels calderons exagerats. Anton Rositskiy també va pecar del mateix, tot i que
el seu Osiride va ser poc menys que espectacular en el cant de virtuosisme i
les ascensions a l’estratosfera. Un altre tenor, Sunnyboy Dladla com a Aronne,
es va revelar com un cantant jove digne de seguiment gràcies a un so vellutat i
un bon estil, mentre que en el paper encara més reduït de Mambre, Young Woo Kim
també va apuntar bones maneres. Correctes l’Amaltea d’Adriana Bastidas-Gamboa
(algun so massa àcid) i l’Amenofi de Sara Joo Benoot. Aquest remarcable Mosè in Egitto va ser un bon preàmbul al
motiu principal de la visita a Colònia: Die
Soldaten per La Fura dels Baus. Aviat en parlarem.
Representació vista el 28 d’abril.
Fotos: Paul Leclaire
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.