divendres, 14 de juliol de 2017

La Fura dels Baus i Àlex Ollé debuten a Frankfurt amb un potent programa doble Debussy-Honegger



De programes dobles n’hi ha de tota mena, però pocs de tan curiosos com el que acompanyava el debut de La Fura dels Baus, versió Àlex Ollé, a l’Òpera de Frankfurt. La Damoiselle élue de Debussy i Jeanne d’Arc au bûcher d’Honegger van compartir cartell, la primera peça servint d’avançament de la dualitat escènica que presidiria la segona, el contrast entre un cel poblat per criatures daurades i una terra infernal.


Una plataforma elevada, gentilesa d’Alfons Flores, separa aquests dos àmbits, units per una torre metàl·lica, on Jeanne d’Arc espera el seu suplici. L’anhel celestial de la jove d’Orleans es fa més punyent pel món postapocalítpic que l’envolta, dibuixat per Ollé evocant elements de l’estètica furera primigènia, amb tot de personatges embrutits i desmanegats, sobretot els integrants del cor masculí, que bé podien semblar executius de l’altra banda de la plaça on és l’Òpera de Frankfurt, amb restes de camisa i corbata, però sense pantalons, ensenyant els genitals (falsos, no ens esverem més del compte).


L’oratori dramàtic d’Honegger amb text de Paul Claudel, més que un drama continu, és un seguit d’escenes en què, després d’un pròleg coral d’extrema desolació escrit en plena Segona Guerra Mundial, Jeanne, a punt de morir, evoca davant Frère Dominique moments de la seva singular vida. Ollé reforça la potència visual d’aquestes escenes amb estructures mòbils, dones penjades cobertes de sang i un incisiu to sardònic en el quadre del judici a Jeanne, subratllant la ridiculització animalista que Honegger i Claudel plantegen dels homes que condemnen la protagonista. També s’hi veuen hooligans futbolístics, dames emmascarades, nens guarnits de militar coberts de condecoracions i policies antidisturbis en acció.


En resum, un món desencaixat on la distància entre la brutalitat dels poderosos i la massa adotzenada és enorme, un món on les invocacions de Jeanne a l’amor i a l’esperança són un raig de llum. Efímer, per desgràcia, perquè el camí del martiri de la santa culmina quan el cor prepara al seu voltant una enorme foguera amb cadires i trastos de tota mena (ben bé, com si fos Sant Joan). Jeanne puja a la part superior de l’escenari, el cel ja entrevist en l’obra de Debussy, on veu àngels i arcàngels flotant amb les seves cabelleres rosses i túniques daurades dissenyades per Lluc Castells, una visió fugissera abans que Jeanne torni a la foguera per morir.


El paper de Jeanne demana una actriu que declami amb unció el text de Claudel, cosa que va fer de forma admirable l’alemanya Johanna Wokalek, una encarnació que ens va fer properes les pors i esperances, el candor i el fervor de la jove. Encertat també el Frère Dominique de Sébastien Dutrieux, mentre que la companyia de Frankfurt va aportar els solistes vocals de l’obra, un equip sòlid del qual es pot destacar el tenor Peter Marsh, la mezzosoprano Katharina Magiera i la soprano Elizabeth Reiter, eficaces ambdues també en la cantata de Debussy. El cor té molta feina en la peça d’Honegger, que la massa estable del teatre alemany va resoldre amb un cant entusiasta que no excloïa puntuals rudeses i desajustos (en la partitura de Debussy les veus femenines van estar més concentrades). Al fossat, Marc Soustrot, qui ja havia coincidit fa uns anys amb La Fura al Pelléas et Mélisande de Dresden, no va defugir les deliqüescències wagnerianes, sobretot bones dosis d’Eau de Parsifal, que perfumen La Damoiselle élue, tot i certa grisor del so de la Frankfurter Opern- und Museumorchester. La partitura d’Honegger, més polièdrica -des de reminiscències populars fins a ecos stravinskians-, també va estar ben menada per Soustrot. Per als interessats, aquest programa doble ha estat coproduït amb el Teatro Real, per tant, tard o d’hora arribarà a Madrid.

Fotografies: Barbara Aumüller
(Representació vista el 17 de juny de 2017)