dilluns, 20 de febrer de 2017

Kristine Opolais i Brandon Jovanovich protagonitzen la nova producció del Met de 'Rusalka' de Dvorák



Peter Gelb ha anat substituint produccions veteranes del repertori de la Metropolitan Opera de Nova York en un intent, reeixit a mitges, de modernitzar la institució. Llàstima que, en aquest camí, s’hagi fet enrere i hagi cancel·lat La forza del destino que Calixto Bieito havia de dirigir la temporada vinent per motius, al·lega, pressupostaris (aquí la crònica de l’estrena a Londres). Amb qui sí que confia és en Mary Zimmerman, responsable d’alguns muntatges no gaire celebrats al Met (Armida de Rossini era terrible) i que ara dirigia una nova Rusalka de Dvorák, que jubilava l’antiquada producció d’Otto Schenck reposada per últim cop el 2014.


Sense ser un prodigi d’inventiva, el muntatge de Zimmerman es veu amb creixent interès a mesura que avança la representació i, analitzat en el seu conjunt, té els seus punts forts a l’oferir un conte de fades no gaire complaent que acaba fatal, un somni –el de Rusalka d’experimentar l’amor amb un humà i fugir del món natural que l’encotilla- que acaba en malson. En el decorat de Daniel Ostling, el bosc on viu Rusalka és un seguit de teles pintades, com en un teatre, emmarcant un gran arbre, un espai on evolucionen tot de nimfes amb vestits plens d’elements vegetals (Mara Blumenfeld és la dissenyadora). La mateixa Rusalka és veu empresonada pel seu vestit (preciós) que no la deixa caminar, fins que, malgrat les admonicions d’un verdós Vodník, recorre a l’ajuda de Ježibaba, amb aspecte de científica boja envoltada d’animals antropomòrfics. L’aparició del Príncep en situa en un segle XVIII que ja no abandonarem. El primer acte acaba amb un detall gens casual: tot i que Rusalka ja pot caminar, el Príncep se l’emporta en braços, protegint-la amb el seu abric.


L’acurada il·luminació de T.J. Gerckens té el seu zenit en un acte segon dominat pel roig, a mig camí entre la passió i la sang, un recurs tan tòpic com efectiu, però també un roig amenaçador quan es combina amb la figura imperiosa de la Princesa Estrangera i el seu gran mirinyac. Aquest acte també és on les habilitats de Zimmerman com a directora d’actors i creadora de situacions es mostra més limitada, rescabalant-nos en un acte tercer no exempt d’emoció. El decorat inicial apareix ara tot desfet, l’espai on està desterrada una Rusalka rebutjada per tothom, on quedarà tota sola quan, després del petó fatal al Príncep, marxi amb el seu abric, una imatge final plena de desencant tot i la dolçor de la música de Dvorák.


El Met va reunir un equip vocal potent encapçalat per Kristine Opolais, protagonista fa uns anys a Munic d’una de les produccions, de Martin Kušej, més pertorbadores que conec (disponible en DVD). La seva nimfa va estar caracteritzada per una entrega total i un cant expansiu i ben modulat, però la veu revela desigualtats, una emissió no sempre homogènia, amb un centre i greu sovint descolorits, mentre que el terç superior s’allibera sense problemes. Com el muntatge, la soprano letona –nova estrella del Met, a qui Gelb confiarà el curs vinent una nova Tosca sota la batuta del seu espòs, Andris Nelsons- va anar a més, des d’un “Cant a la lluna” amb l’instrument encara fred fins a un magnífic acte tercer. Aquí va trobar una òptima rèplica en Brandon Jovanovich, Príncep d’accents expansius, una encarnació apassionada que no va tenir por de la tessitura sovint àrdua del personatge.

Eric Owens va ser un Vodník rude i implacable, no sempre prou dúctil, però amb recursos vocals imponents, com els exhibits per Jamie Barton com a una sucosa Ježibaba, un veritable tro tant per dalt com per baix. Katarina Dalayman va ser una sorprenent Princesa Estrangera, ara que sembla que adopta més papers de mezzosoprano, amb l’histrionisme vocal necessari per a aquesta virago. Les nimfes de Hyesang Park, Megan Marino i Cassandra Zoé Velasco mereixen una menció lloable. La direcció musical de sir Mark Elder va tenir de tot: una cura extrema per les textures sumptuoses de Dvorák i una bona orella per als elements de filiació wagneriana al servei d’una versió, en conjunt, amorosida, també massa lenta en ocasions, de manera que els passatges deliciosos s’alternaven amb petites caigudes de tensió, sense cap gran estropell. 

Fotos: Ken Howard / Metropolitan Oper