dilluns, 15 de maig de 2017

Jordi Savall reobre l'Opéra Comique de París amb una absoluta meravella: 'Alcione', de Marin Marais



Ras i curt, des de L’Orfeo de Monteverdi que Jordi Savall no havia ofert una meravella operística com l’Alcione de Marin Marais que ha presentat a París. Aquesta producció suposava una doble fita: per una banda, servia per reinaugurar (encara que no fos l’espectacle previst en principi) una Opéra Comique de nou lluent després de mesos de reformes; per l’altra, era la culminació de l’estreta relació entre un compositor i l’intèrpret que el va fer conegut al món gràcies a múltiples enregistraments (inclosa una suite instrumental de l’òpera) i l’èxit inesperat del film Tous les matins du monde.


Alcione és l’òpera més divulgada d’un músic recordat sobretot per la seva obra per a viola de gamba, un títol que va ser un èxit al seu moment. Estrenada el 1706, es va representar amb regularitat a París fins al 1771, últim cop que la capital francesa acollia la peça abans d’aquestes funcions del 2017. Fins i tot en una versió excel·lent com aquesta es poden tenir certs dubtes de si aquesta tragèdia lírica que segueix els cànons del gènere –recitatius expressius al servei d’un text altament poètic d’Antoine Houdar de La Motte, àries breus i encisadores, intermedis de dansa- evidencia que el talent de Marais fos el més adient per a les exigències dramàtiques de l’escena. Deixant de banda que, a nivell d’argument, passen ben poques coses, la paleta emocional tendeix a la melangia, registre en el qual el compositor francès assoleix moments corprenedors (el comiat de Ceix a Alcione a l’acte tercer fa plorar de tan bonic que és). Però la música és una meravella contínua, amb Marais exhibint una oïda ben afinada per al color orquestral, i no només en la tempesta que va esdevenir el fragment més cèlebre de la partitura. Una partitura deliciosa per explicar un amor –el de Ceix i Alcione- que lluita contra tots els impediments humans i divins per acabar, després de la mort d’ell i el suïcidi d’ella, amb una redempció final gentilesa de l’inevitable deus ex machina.


Savall va extreure de Le Concert des Nations tot de sortilegis sonors, una paleta policroma que sadollava els sentits en totes les escenes, amb una contenció expressiva en perfecta sintonia amb el llenguatge de Marais. No menys esplèndid va ser el cor preparat per Lluís Vilamajó, alguns membres del qual, a banda d’assumir petits papers, també van demostrar grans aptituds dansaires. El repartiment, predominantment jove, va desplegar veus fresques i dúctils. La revelació va ser la joveníssima (24 anys!) Lea Desandre com a Alcione, presència gràcil i cant d’una fermesa astoradora per a una mezzosoprano en els primers estadis de la carrera. L’acte quart, quan Alcione somia la mort del seu estimat, va ser un prodigi. Un nom a seguir, sens dubte. Cyril Auvity va patir una mica amb la tessitura aguda i incòmoda típica dels papers d’haute-contre com Ceix, però aquesta mateixa incomoditat reforçava un retrat entendridor de la fragilitat d’aquest rei dissortat.


A nivell dramàtic, la figura més interessant de l’obra és Pélée, amic fidelíssim de Ceix que no pot evitar estar irremissiblement enamorat d’Alcione. La veu de Marc Mauillon és ben curiosa, per no dir que no és gaire atractiva de timbre. Però l’artista té uns recursos tècnics i expressius de primer ordre, per exemple una envejable agilitat (trinats inclosos), i una capacitat extraordinària per assaborir el text amb fruïció. La veu resseca d’Antonio Abete va fer el seu efecte com a Tmole i Neptune, mentre que Hasnaa Bennani i Lisandro Abadie com a Ismène i Phorbas van ser una suculenta parella de malvats en l’escena infernal de l’acte segon.

La producció de Louise Moaty va trencar les barreres entre cantants, ballarins i, en aquest muntatge, acròbates circenses per crear una proposta hipnòtica farcida d’imatges de gran força poètica. Moaty, tanmateix, no es va limitar a integrar tots els participants a escena, també va unificar d’una revolada els elements interns i externs a l’obra. L’aparent contradicció de recrear la maquinària barroca en un escenari sense gairebé decorat que mostrava les tres parets quedava anul·lada pel fet que, amb Alcione, aquest escenari tornava a la vida. Era, en definitiva, una reivindicació del propi teatre des de la seva essència més despullada. Per reblar-ho tot, els elements marins de l’òpera van permetre la directora francesa una nova carambola conceptual. Les cordes van esdevenir, així, el principal element escenogràfic (amb Tristan Baudoin i la mateixa Moaty com a consignataris): cordes per a fer evolucions acrobàtiques com en una carpa de circ, evidentment, però també les cordes d’un vaixell i, alhora, les cordes de la tramoia d’un teatre. Cordes que donaven un joc inesperat, ja fos el preciós moment de les noces avortades de Ceix i Alcione, o la violència de l’escena infernal, la il·luminació tenebrosa de la qual (obra d’Arnaud Lavisse) contrastava amb la calidesa de l’acte mariner posterior. Amb la col·laboració inestimable de la coreògrafa Raphaëlle Boitel, els moviments d’acròbates, ballarins i cantants van ser d’una vitalitat desbordant. 


Moaty no s’oblida de les escenes més íntimes, tractades amb tota la depurada exquisidesa requerida. Només en l’acte del somni, amb les seves veles desplegades, la inventiva afluixa una mica, per remuntar en la xacona conclusiva, simplement apoteòsica. Tots els intèrprets, en moviment perpetu, fan un resum fulgurant de la trama anterior per culminar en un quadre plàstic que a la retina li costarà d’oblidar. Aquest espectacle excepcional arribarà algun dia al Gran Teatre del Liceu, coproductor del muntatge. Ara bé, amb les seves dimensions molt més grans, és l’espai més adient per a aquesta filigrana escènica i aquest tipus de veus? El temps ho dirà.
Fotos: Vincent Pontet