divendres, 26 d’agost de 2016

Franz Welser-Möst i la Filharmònica de Viena despleguen a Salzburg tot l'or de 'Die Liebe der Danae' de Strauss



“Potser ens trobarem de nou en un món millor”. Així es va adreçar Richard Strauss als músics de la Filharmònica de Viena durant els assajos al Festival de Salzburg de Die Liebe der Danae, no debades el món estava en ple conflicte. L’obra no va poder anar més enllà de l’assaig general, el 16 d’agost de 1944, arran de la declaració de guerra total per part de Hitler. L’última òpera estrenada del compositor alemany veuria la llum, finalment, a l’edició del 1952 del festival, ja mort Strauss, però segueix sent una raresa fins i tot allà on va néixer. Només hi va tornar al 2002, i ara en una nova producció musicalment enlluernadora.


Aquesta “heitere Mythologie” (alegre mitologia) és un bon compendi de l’estil operístic de Strauss, però sense novetats rellevants ni la transcendència emotiva de Capriccio. Hi ha pàgines esplèndides, una combinació d’efectes orquestrals que són pura alquímia sonora, elements d’una lleugeresa a la Rosenkavalier, línies vocals per a la soprano protagonista que suren de forma extàtica, però també molt de farciment, resolt, això sí, amb ofici. Part de la culpa pot ser del llibret verbós de Joseph Gregor, tot i que Joseph von Hofmannsthal, responsable de la idea original, també tendia a la profusió textual. La trama combina de forma enginyosa dos mites: el de Danae seduïda per Jupiter en forma de pluja d’or, i el del rei Mides que transforma en or tot el que toca. A Danae li falta la música transformadora de Daphne (també amb llibret de Gregor), però aquí qui es transforma és un resignat Jupiter, derrotat en la tria entre or i amor, encara que sigui amb un mortal de nou pobre. 


Les febleses de la partitura van quedar del tot oblidades, perquè pocs cops haurà sonat aquesta música de forma tan captivadora com en mans de Franz Welser-Möst, director que crec encara està infravalorat en alguns cercles. A Zuric, on va ser titular, va fer coses memorables (una Die Frau ohne Schatten espaterrant, per exemple), així com a Salzburg, sense anar més lluny, una preciosa Rusalka amb l’Orquestra de Cleveland al fossat, orquestra que, després d’haver-la escoltat aquest passat gener, entenc perquè alguns consideren la millor d’Estats Units. Esclar que a Die Liebe der Danae el director austríac tenia a la seva disposició una Filharmònica de Viena gloriosa, que no coneixerà gaire l’obra, però sí l’estil. Ras i curt, va ser un desplegament de màgia sonora inoblidable: només el diminuendo de l’acord final de l’acte primer ja va valer un imperi. Welser-Möst va signar una lectura sense cesures, d’una continuïtat admirable, àgil, amb el discurs sempre cap endavant, salvant així es desigualtats de la partitura, amb gradacions impecables i, com a experimentat director de teatre que és, sense mai forçar les veus.

Després de debutar com a Mariscala amb Welser-Möst, Krassimira Stoyanova es tornava a posar a les seves mans com a una Danae de tons platejats, aguts puríssims i cant sempre d’una elegància exquisida. Una veu més carnosa no hagués estat sobrera, però els únics retrets venen del fet que la soprano búlgara sol ser un pèl freda, amb un fraseig més calmat que apassionat. Fos com fos, una interpretació més que notable d’un paper ni fàcil ni curt, i l’element més destacat d’un repartiment molt homogeni. Com tots els papers de tenor straussians, Midas és ben incòmode. Gerhard Siegel, sortint dels papers de caràcter habituals, el va afrontar amb valentia i força encert. Tomasz Konieczny va ser un Jupiter també coratjós, malgrat una veu un punt engolada, sobretot en les primeres intervencions, i si les forces van arribar justes a la gran escena final, el baríton polonès va saber modular amb encert el seu cant. Wolfgang Ablinger-Sperrhacke va ser un Pollux divertit, no sempre audible, mentre que Norbert Ernst era un Merkur tot suavitat. Tot i que les seves intervencions són un xic allargassades, hi va haver un bon quartet de reines seduïdes per Jupiter (Mária Celeng, Olga Bezsmertna, Michaela Selinger i Jennifer Johnston) i de reis amb qui estan casades (Pavel Kolgatin, Andi Früh, Ryan Speedo Green i Jongmin Park), així com una correcta Xanthe (Regine Hangler). 

Nom habitual a Salzburg, Alvis Hermanis és un director d’escena sorprenent en el sentit que cap dels muntatges que l’he vist s’assembla de res. Hermanis ha defugit tota lectura o interpretació de les possibles ressonàncies del text o de les seves relacions respecte les terribles circumstàncies que van envoltar la gènesi de l’òpera, i ha preferit una il·lustració en clau de conte oriental. Les mil i una nits es van donar la mà amb l’art déco i els deliris coloristes dels vestuaris de Léon Bakst per als Ballets Russos de Diaghilev, com evidenciaven els turbants descomunals dissenyats per Juozas Statkevičius. El decorat, del mateix Hermanis, es basava en una piràmide esglaonada davant un mur amb una obertura superior, sobre el qual es reproduïen motius geomètrics típics de l’art islàmic. Per descomptat, no falten elements daurats, sobretot una dotzena de ballarines per al somni de la pluja d’or de Danae que no desentonarien en un anunci de cava. La presència regular d’aquestes ballarines no sempre va ser convincent, però al menys van servir a Hermanis per disfressar una acció estàtica.

 
El director letó no té por de caure en el kitsch ornamental, com l’aparició de Jupiter dalt d’un gegantí elefant de mentida mostrava. La importància que Hermanis atorga a les catifes no troba tota la justificació, per dir-ho d’alguna manera, fins a l’acte tercer on, en un encertat contrast, tot és blanc. Danae és una teixidora d’estores, com les ballarines ara tapades amb un fantasmal burca. Per a que no oblidem l’ofici de Midas abans de la seva habilitat per canviar les coses en or, tenim un ase, aquest sí que de veritat, passejant-se per l’escenari del Grosses Festspielhaus. Ben mirat, Hermanis explica amb nitidesa la història, fins a la imatge final que sintetitza el triomf de la fidelitat, de la humanitat senzilla per sobre dels atractius del luxe i l’or. Tot i que d’or, en aquesta representació, només van ser Franz Welser-Möst i la Filharmònica de Viena.

Fotos: Monika Forster / Michael Poehn
[Parts d’aquest text van aparèixer al diari ARA del 7 d’agost]