dimecres, 7 de setembre de 2016

'Parsifal', la nova producció del 2016 al Festival de Bayreuth, apunta cap a una era postreligiosa



Una producció com la de Parsifal, després de l’horror de Tristan und Isolde, era com un bàlsam, tot i que, en el fons, tampoc era per tirar coets. El nou muntatge de Bayreuth 2016 no ha estat exempt de polèmica, primer, ja fa dos anys, al prescindir de Jonathan Meese com a responsable escènic (el projecte, deia el festival, era inviable a nivell econòmic), i aquest mateix estiu, de forma més sonada, per la marxa, amb els assajos ja en marxa, del director musical, Andris Nelsons, per motius no explicats que han generat tot de rumors (sobretot, ingerències de Christian Thielemann, adorat i totpoderós director musical del festival). Bayreuth segueix sent un drama dins i fora de l’escena.


No ho tenia fàcil Uwe Eric Laufenberg, el director d’escena, perquè les dues produccions anteriors a Bayreuth de l’última òpera de Wagner van deixar una petja inesborrable, ja fos la caòtica instal·lació artística de Christoph Schlingensief que tothom vol oblidar, o la brillantíssima lliçó magistral sobre la història d’Alemanya de Stefan Herheim que tothom vol recordar. Laufenberg ha optat per una reflexió sobre el paper de la religió en el convuls món actual, situant la trama en una atrotinada església cristiana al bell mig del Pròxim Orient, com explicita un vídeo durant la música de la transformació. Allà viu una comunitat de monjos, acollidora de refugiats entre mig de soldats que s’hi passegen sense solta ni volta, una comunitat encapçalada per un Amfortas convertit en un sòsia de Jesucrist, amb corona d’espines i estigmes que deixen anar la sang que beuen els seus germans de congregació. No és estrany que Parsifal, retratat de forma infantil, no entengui res.


Ja adult i convertit en soldat, arriba a l’acte segon al cau de Klingsor, personatge tèrbol amb una col·lecció de creus que voreja el fetitxisme. Les joves amb xador que reben l’heroi esdevenen odalisques d’un sensual hammam, presidit per una Kundry la relació de la qual amb Klingsor no queda pas clara. Calia, però, que Amfortas es passegés per escena per recordar a Parsifal la seva ferida? El jove resisteix totes les temptacions, torna a vestir-se de soldat i trenca la llança per convertir-la en una creu rere la qual marxen els seus companys d’armes.


És vestit de milicià com Parsifal torna a una església ara en ruïnes reivindicades per una natura exuberant, amb noies nues incloses sota l’aigua durant la música de Divendres Sant, mentre una anciana Kundry té cura d’un Gurnemanz en cadira de rodes. A l’última escena, cristians, jueus i musulmans comparteixen sostre i refugi, i als quals Parsifal aporta una redempció curiosa: tots deixen els seus símbols respectius en el taüt de Titurel, barrejant-se mentre sonen els darrers, salvífics compassos de la partitura amb els llums de sala oberts per fer partícip el públic d’aquesta comunió. Inici d’una era postreligiosa? El triomf de la natura per a una humanitat ja no dividida per credos? I qui és la misteriosa figura que, durant tota l’òpera, ha estat asseguda d’esquena al públic, dalt la cúpula que presideix el decorat de Gisbert Jäkel? La seva mort al final, és un senyal de la mort de Déu? O és el propi Wagner qui exhala el darrer sospir? El rostre del compositor apareix en el vídeo de l’interludi de l’acte tercer, un element que recorda el muntatge de Herheim. Esclar que al temple de Bayreuth, déu i Wagner són la mateixa cosa. No és un muntatge rodó però té marge per evolucionar.


Hartmut Haenchen tampoc ho tenia fàcil, amb pocs dies d’assajos disponibles, la qual cosa no li va impedir intentar deixar petja, començant per dur el seu propi material d’orquestra amb indicacions del mateix Wagner. El veterà director va conduir una versió equilibrada i fluïda, sense pompositats feixugues ni misticismes boirosos, que només a l’acte segon va decaure en tensió de forma acusada. El cor, amb l’orquestra, l’autèntic puntal artístic de Bayreuth, va estar impressionant de potència en les imprecacions a Amfortas de l’acte tercer. Sens dubte, l’any vinent Haenchen podrà signar una versió encara més arrodonida.


Qui més canta va ser el més destacat del repartiment, Georg Zeppenfeld, encara millor que com a Marke, ara un Gurnemanz de veu vellutada, fraseig primmirat, sentit impecable del text i legato miraculós. Amb la seva coneguda blancor vocal, Klaus Florian Vogt va encarnar un Parsifal de dolços accents que contraresta amb una musicalitat irreprotxable els possibles retrets dels que preferirien un instrument més fosc. Elena Pankratova va aportar a la seva Kundry uns aguts espectaculars allà on moltes mezzosopranos pateixen, en una interpretació, no obstant, convincent a mitges. Si en l’acte primer semblava com si la tessitura li anés una mica incòmoda (aquí rai), a l’acte segon la seva veu més brillant que carnal no va expressar la seducció inherent del personatge. Ryan McKinny va ser un Amfortas de físic atlètic que, a sobre, va cantar molt bé, amb una veu rugosa i de notable presència per palesar el dolor i l’angoixa del personatge. El Titurel contundent (res de velles glòries gastades) de Karl-Heinz Lehner i un bon Klingsor, Gerd Grochowski sense, tanmateix, el verí ideal (tampoc el tenia la batuta) completaven el cast principal. Un bon, ja que no un gran, Parsifal. Motiu suficient com per tornar l’any vinent al festival, junt amb els nous Meistersinger de Barrie Kosky i l’últim any del Ring de Frank Castorf? Encara no ho sé pas.

[Parts d’aquest text van aparèixer al diari ARA del 4 d’agost]