divendres, 5 de gener de 2018

El Teatro alla Scala de Milà obre temporada amb un bon 'Andrea Chénier' amb Anna Netrebko i Riccardo Chailly



La inauguració de la temporada 2017-18 del Teatro alla Scala de Milà ha comptat, com ja va ser el cas de la Giovanna d’Arco fa dos cursos, amb el reclam irresistible dels talents combinats de Riccardo Chailly i Anna Netrebko. El títol ara escollit, Andrea Chénier, també va ser, com el de Verdi, estrenat al teatre milanès, i del seu autor, Umberto Giordano, es va commemorar (és un dir) al 2017 el 150 aniversari del naixement. En termes globals, va ser un inici de temporada bo més que no pas exaltant, potser perquè aquest tipus d’obres requereixen uns temperaments bigger than life.


Com era de preveure en aquest moment de forma pletòric en què es troba, Anna Netrebko va ser una Maddalena di Coigny sensacional, amb aquesta veu carnosa, fàcil per dalt i rica per baix (com va sonar el final de “La mamma morta”). I amb una batuta de primeríssima divisió com la de Chailly lligant-la curt, la soprano russo-austríaca va desplegar un fraseig i una dicció més esmolades que amb batutes més permissives, amb detalls molt ben cuidats. El paper protagonista requeia en Yusif Eyvazov, marit actual de la diva, circumstància que, abans d’obrir la boca, ja genera dosis variables d’antipatia entre l’operofília més integrista. Dit d’altra manera, se l’analitza amb quatre lupes. Cert, la veu és més aviat grisa i amb un vibratellocuriós, però, segurament també gràcies a la presència benèfica de Chailly al fossat, el fraseig va ser ben ric en detalls dinàmics, en una encarnació on, sense faltar la testosterona (mai es va amagar en els moments climàtics), les delicadeses van dominar. Què va faltar, tant a Netrebko com a Eyvazov? Aquestes dosis de temperament explosiu, de deixar-se anar, d’encendre la platea (ep, no parlo pas de caure en efectismes vulgars), que semblen requisits bàsics del repertori verista. 


Completava el trio protagonista Luca Salsi, Carlo Gérard de veu càlida i generosa eloqüència. En una obra plena de petits papers, la Scala va aplegar un bon equip, amb mencions merescudes per a l’insidiós Incredibile de Carlo Bosi, una vecchia Madelon d’infreqüent frescor vocal (Judit Kutasi) i, sobretot, una Annalisa Stroppa que va donar un relleu inusitat a Bersi. Controlant-ho tot amb una autoritat incontestable, el director musical del teatre, un Riccardo Chailly que ja va dirigir les últimes representacions escalígeres de l’obra de Giordano, en el llunyà 1985. Va ser una versió acolorida, enèrgica, d’una revolada fins i tot (no va deixar aplaudir les àries, atacant de seguida la continuació, d’igual manera que no deixava respirar entre els dos quadres que integraven les dues parts de la funció), sense oblidar els moments de repòs i les efusions líriques, tractades sense sensibleria.


La nova producció de Mario Martone va ser tan bonica de veure com insulsa, tot i admetent que en obres veristes com Chénier, llibret i música ensems redueixen molt -per les seves indicacions de lloc, època, etc.- el marge d’experimentació dels directors. A la Scala vam tenir un detallista vestuari segle XVIII d’Ursula Patzak, molt més reeixit que el decorat de Margherita Palli, una funcional estructura giratòria que, al menys, facilitava que l’acció avancés. Al quadre primer, els grans marcs daurats del saló aristocràtic dels Coigny van ser aprofitats pel poble afamat per fer visible la seva revolta. A partir d’aquí, no van faltar cap dels elements visuals típics de representacions de la Revolució Francesa, com caps tallats o, per descomptant, una guillotina, detalls d’un muntatge aplicat i prou. La festa ja la van donar Chailly i Netrebko.

Representació vista el 19 de desembre de 2017.
Fotografies: Marco Brescia i Rudy Amisano