dilluns, 21 de maig de 2018

L'apocalipsi immersiu de La Fura dels Baus: Carlus Padrissa estrena a Colònia un muntatge de 'Die Soldaten'


Una experiència sensorial immersiva, un espectacle total en 360 graus: aquestes són dues maneres possibles de descriure amb poques paraules la nova producció de Die Soldaten de Zimmermann que La Fura dels Baus, encarnada per Carlus Pedrissa, ha presentat a l’Òpera de Colònia, un dels seus escenaris habituals a Alemanya. El muntatge fa justícia a una història despietada de degradació i brutalitat, alhora que suposa una plasmació escènica brillant dels postulats estètics del compositor alemany.


Al capdavant d’un equip integrat per Roland Olbeter (decorat), Chu Uroz (vestuari), Andreas Grüter (llums) i Marc Molinos i Alberto de Gobbi (vídeo), Padrissa envolta l’espectador amb una plataforma elevada resseguida per una pantalla perimetral de més de 130 metres de llargada, situant-lo al mig d’un gran cercle. Cadires giratòries permeten que ningú perdi detall d’una acció que pot passar a tot arreu, inclosa la mateixa grada dels espectadors. Aquesta disposició facilita la superposició d’escenes que demana Zimmermann, qui no debades concebia el temps en termes d’una esfera on conflueixen passat, present i futur.


Enguany es commemora el centenari del naixement de Bernd Alois Zimmermann, qui justament va estrenar el 1965 a Colònia, cinc anys abans de suïcidar-se, aquest títol, un dels cims de la literatura operística de la segona meitat del segle XX. El compositor va adaptar la peça homònima (1776) de Jakob Lenz, aportant una mirada gens complaent sobre la naturalesa humana. La protagonista, Marie, cau en una espiral d’extrema violència fins esdevenir una miserable prostituta, en un món dominat per una soldadesca sense moral ni escrúpols.


Amb un remarcable virtuosisme tècnic, Padrissa mou totes les peces amb efectivitat, amb un to que subratlla els elements més grotescos sense, tanmateix, obviar les imprescindibles referències sexuals o de violència. Entre les bones idees, les mans que magregen Marie mentre es pregunta si ha fet res dolent, o el jou d’ase que porta el seu promès, un Stolzius humiliat, mentre arrossega la noia i la seva germana, mentre que a l’escena del cabaret l’esment d’una Andalusierin permet un número a l’espanyola una mica sui generis coreografiat per Mireia Romero Miralles, amb bola de discoteca inclosa. Més remarcable va ser la primera escena de l’acte quart, reservada només als suggerents vídeos enmig d’una cacofonia de veus i sons. En l’apocalíptic final, que Zimmermann equiparava a la detonació d’una bomba atòmica, tot gira de forma vertiginosa fins que el públic queda encegat pels focus mentre els soldats es pengen i el pare de Marie, després de no reconèixer la esparracada prostituta que se li atansa, l’abraça, un detall que s’allunya de la visió desoladora del compositor. En aquest sentit, el final proposat per Calixto Bieito en la producció que ara està en cartell al Teatro Real i que vam comentar arran de l’estrena a Zuric, és més escruixidor.


En la recepció posterior a l’estrena, a la qual va assistir la filla del compositor, el director musical de l’Òpera de Colònia i de la producció, François-Xavier Roth, va admetre que mai hagués cregut que l’Staatenhaus seria un espai idoni per a l’òpera. El 2015, la companyia es va veure forçada a l’últim minut a cancel·lar la prevista reinauguració de la seva seu després d’anys de treballs de renovació (un nou exemple de que a Alemanya les obres públiques tampoc són de fiar; la data prevista ara és el 2022) i va haver de trobar refugi en el que, en definitiva, és un recinte firal sense equipament escènic. Per a Die Soldaten ha estat una sort, perquè un teatre convencional no hagués permès el tipus de muntatge signat per Padrissa i perquè l’espai, gràcies a una acurada sonorització, ha facilitat el desplegament d’aquest immens collage musical que, amb l’epicentre en la radicalitat serial més aspra, inclou des de corals luterans fins a un combo de jazz. 


Amb la col·laboració de tres assistents repartits per la sala, Roth signa una versió que treu l’alè en els esclats paroxístics i que sedueix en els múltiples refinaments que també es troben en la partitura de Zimmermann, obtenint una prestació pletòrica de l’Orquestra Gürzenich. No menys destacat és l’extens repartiment, dominat per la Marie ingràvida d’Emily Hindrichs, mantenint la dignitat fins i tot quan porta calcetes amb la tricolor. Igual de còmoda en l’escriptura estratosfèrica es va mostrar la Comtessa De La Roche de Sharon Kempton, Martin Koch va ser un Desportes tant seductor com repulsiu, sortint airós de la tibant tessitura, mentre que Nikolay Borchev va aportar tota la dignitat ferida de Stolzius, un dels pocs homes decents de l’obra. També és de justícia esmentar el Wesener de Frank van Hove, el predicador Eisenhardt d’Oliver Zwarg i l’oficial Mary de Wolfgang Stefan Schwaiger. Totes les grans obres clàssiques són d’actualitat perenne. Potser el subratllat que fa Padrissa en forma d’activistes feministes tipus Femen pot semblar redundant, però tenint en compte la recent sentència de La Manada, els integrants de la qual segurament tenen la mateixa consideració menyspreable de les dones que els soldats de l’òpera (“Una puta serà sempre una puta”), queda clar que des de l’estrena de Die Soldaten no hem avançat prou com a societat.

Representació vista el 29 d’abril
Fotografies: Paul Leclaire
[Versió ampliada de l’article publicat l’1 de maig al diari ARA]