dilluns, 27 de març de 2017

Calixto Bieito viatja al cor de la tragèdia grega amb una producció de l'Oresteia de Xenakis al Theater Basel



Un silenci, a mig camí entre la sorpresa i la intranquil·litat, pot ser el millor premi per una representació. Aquesta va ser la reacció del públic al final de l’estrena d’Oresteia, la nova producció de Calixto Bieito al seu camp base de Basilea. No es tractava d’una òpera en sentit estricte, sinó d’una condensació de la trilogia de tragèdies d’Èsquil amb música de Iannis Xenakis, un nou exemple de Musiktheater total com el que el mateix Bieito va practicar fa uns mesos amb The Fairy Queen a Stuttgart. I com a la ciutat alemanya, la proposta del Theater Basel combinava els esforços de la companyia teatral i de la operística.


La nissaga dels Atrides està amarada d’una sang que s’estén de generació en generació fins que, a la darrera part, Èsquil fa que la justícia i la democràcia (encarnats per la deessa Atena) s’imposin a la venjança. Com era d’imaginar, per a Bieito les coses no són tan simples. Seguint la depuració visual que marca els seus últims muntatges –el mateix director signa el decorat, en col·laboració amb Marion Menzinger, mentre que Ingo Krügler és el responsable del volgudament anònim vestuari i Michael Bauer de les llums-, l’acció se situa en una gran plataforma de taulons, amb el reforç puntual dels vídeos de Sarah Derendinger centrats en la figura d’Ifigènia, el sacrifici de la qual (mostrat al començament quan Agamèmnon s’endu la seva filla a un bosc) és el punt d’arrencada, que no l’origen, de la tragèdia. La força declamatòria dels actors alemanys encarregats de defensar els versos d’Èsquil –curiós, tots ells van entrar en la companyia suïssa en la mateixa temporada- només es va veure superada per la increïble força física de la seva actuació, de la qual Bieito treu gran profit. Citem-los a tots perquè s’ho mereixen: Myriam Schröder (Klytaimestra), Simon Zagermann (Agamemnon), Steffen Holds (Aigisthos), Michael Wächter (Orestes) i Lisa Stiegler (Elektra). 


L’impacte d’aquests actors em va evocar el causat pels protagonistes del muntatge del Macbeth de Shakespeare que Bieito va dirigir a Salzburg (molt superior a la versió del Romea). Aquesta formidable troupe va permetre a Bieito crear un crescendo implacable que va tenir el seu primer clímax en l’assassinat d’Agamemnon per part de Klytaimestra (com regalimava la sang per la boca de la reina de Micenes), arribant al paroxisme quan aquesta mor a mans d’Orestes, tot i els intents de convèncer-lo que no la mati. Les llargues convulsions de Klytaimestra feien mal de veure (més d’un espectador apartava la mirada), com si Bieito ens volgués recordar que matar algú és més difícil del que sembla. Aquest crim, en què un fill mata a qui li ha donat la vida, destarota de soca-rel tots els ordres, naturals i morals, i desequilibra el mateix assassí, que comença a destrossar la plataforma. L’aparició d’Atena intenta conduir a una reconciliació, a través de la raó, la justícia i la democràcia, que tanqui d’una vegada per sempre aquest cercle de sang i venjança. Llàstima que les promeses de la deessa siguin tan buides com les de qualsevol polític demagog. Aquest és l’aspecte que li dóna Bieito, una figura que promet vacuïtats (enganxa papers en blanc en el front dels coristes) tot portant una gran urna. Urna que serà destrossada sense miraments per Orestes en el final que va deixar estupefacte el públic de Basilea abans dels càlids aplaudiments que van segellar la funció.


I la música? Xenakis no va escriure mai cap òpera, però sí peces amb connotacions escèniques, com aquesta Oresteia que agrupa partitures d’èpoques diferents: Oresteia per a baríton, cor mixt i conjunt de cambra (1965-66, rev. 1989-92); Kassandra per a baríton i percussió (1987); i La Déesse Athéna per a baríton i conjunt instrumental (1992). Les tres peces són fidels a l’estil granític, brutal per moments fins i tot, d’un dels grans noms de les avantguardes de la segona meitat del segle XX que, tanmateix, ocupa una posició isolada, aliena als grans corrents (només Messiaen va saber copsar la natura del seu art). Sigui com sigui, és un estil ideal per evocar tota la força primigènia i, alhora, eterna, de la tragèdia antiga, que Xenakis va musicar en grec clàssic (els actors declamaven en alemany, amb sobretitulació en anglès). Franck Ollu va dirigir la Basel Sinfonietta, ubicada al fons de l’escenari, amb el consumat domini que té ja més que acreditat del repertori contemporani. Les veus del cor del Theater Basel, Mädchenkantorei Basel i Knabenkantorei Basel va fer potents intervencions, però el nivell excepcional va arribar amb l’únic solista, el baríton Holger Falk, assumint unes parts femenines que Xenakis fa cantar quasi sempre en falset, o amb abruptes salts de registre. El monòleg de Cassandra, la filla de Príam, el derrotat rei de Troia (oblideu Les troyens de Berlioz, a Èsquil la filla de Príam és duta presonera a Micenes), va ser escruixidor, en total sintonia amb un brillant percussionista, mentre que com a Atena, Falk va evidenciar la petulància dels de dalt (siguin déus, governants o polítics) sobre els que consideren inferiors. En resum, una hora i quaranta-cinc minuts sense respir.

Fotografies: Sandra Then